En un món on cada dia es publiquen milers de titulars, la feina d’un gabinet de premsa s’assembla cada cop menys a fer soroll i més a saber quan, de veritat, val la pena parlar. I no, no sempre ho val. Perquè ja no volem generar impactes, sinó construir rellevància.
Avui, la informació és tan abundant que hem derivat en saturació informativa. L’atenció, en canvi, és escassa. Com a gabinet de premsa, això ens obliga a afinar molt més el criteri informatiu. Ja no n’hi ha prou amb explicar coses; cal explicar-les bé i, sobretot, explicar només aquelles que tenen sentit, que són notícia fora de la mateixa organització. Cal una mirada estratègica orientada a obtenir resultats reals.
Els periodistes reben desenes —centenars!— de notes de premsa cada dia. I ens hem de preguntar “per què això que enviem els hauria d’interessar?” Siguem honestos: no tot és notícia. I assumir-ho no és una feblesa, és maduresa comunicativa. De fet, un dels actius més valuosos d’un gabinet de premsa és la credibilitat i la capacitat de dir “això, millor no enviar-ho”.
El filtre: una feina invisible (i imprescindible)
Hi ha una part de la nostra feina que no es veu, però que és molt important. Descartar. Filtrar. Prioritzar. Decidir què no sortirà mai d’un document intern. I, després, amb tot allò que passa el tall, treballar-ho amb visió periodística. Què aporta? A qui interessa? Quin és el context? La nota de premsa deixa de ser un exercici corporatiu per convertir-se en una peça informativa: clara, directa, sense artificis i orientada a buscar l’interès del mitjà i, és clar!, dels receptors finals.
Un petit secret: els periodistes detecten el to promocional a la primera línia. I això és sinònim de “passo, una altra”. Forçar la màquina amb continguts promocionals i poc rellevants no només és ineficient, sinó que erosiona la nostra relació amb els mitjans.
Persones, no bases de dades
Ara bé, encara que tinguem una bona història, no és garantia de res si no sabem a qui l’estem venent. Les bases de dades són útils, sí, però la diferència està en les relacions personals.
Posem-nos en la pell del periodista: preferim rebre un correu genèric o una proposta pensada per a nosaltres? Obvi, no? Conèixer els interessos, els tempos i, fins i tot, les manies dels professionals amb qui treballem no és un extra, és part de la nostra feina.
I no oblidem un altre factor clau: la disponibilitat. S’ha de respondre ràpidament, no esquivar preguntes i intentar facilitar informació útil. Sembla bàsic, però no sempre passa.
Quan les coses es compliquen
I arriba el moment menys desitjat: la crisi comunicativa. Aquí ho posarem a prova tot: la relació amb els mitjans, la credibilitat construïda i, sobretot, el criteri informatiu. El silenci pot semblar temptador, segur. Però sovint és només un miratge. Perquè, si tu no expliques què està passant, algú altre ho farà, i potser no t’agradarà com!
Això no vol dir sortir a parlar sense solta ni volta. Vol dir fer-ho amb informació contrastada, amb coherència, rigor i amb un mínim d’honestedat. Reconèixer errors quan toca i explicar què s’està fent per corregir-los.
Gestionar un gabinet de premsa no és col·locar titulars als mitjans, és construir confiança i reputació. I això no passa d’un dia per l’altre. Perquè preguntem-nos què volem: l’impacte puntual o una credibilitat a llarg termini? En la majoria dels casos, no són exactament el mateix. Almenys en una comunicació responsable com la que volem oferir a Intermèdia.